Ja ens agradaria -quan som adults- tenir aquella rectitud moral, aquell amor, aquella innocència de la infantesa ! Gràcies als molts records dels temps passats, als temps feliços, repetidament esmentats, ens sentim millor. Estic convençut que els paradisos perduts i alhora retrobats que portàvem dintre de l’ànima, -en la nostra intimitat més recòndita- també ens poden acabar salvant de pessimismes, desencisos, desesperances…Per tant, caldrà reviure’ls sempre que convingui per sentir aquell goig que visquérem, de petits, al costat dels éssers estimats.
En resum. La infantesa fou un temps de tranquil·litat: els pares vetllaven per nosaltres; ens protegien; no hi havia pors; tot era bell, bonic i bo. Una mica després la adolescència fou un temps de despertar, com una primavera florida i en què també quasi tot fou serenor i goig en un nou entorn que estrenàvem; el visquérem intensament forjant il·lusions i plans de futur. Començarem a sentir-nos forts i valents per caminar per una “vida nova”, a l’estil de Dante. Amb els primers o definitius enamoraments; el nostre esperit es mostrava tendre i valent. Afuàvem els nostres ulls per seguir endavant evitant ensopecs. Teníem dintre la nostra ànima molts focs encesos i cantàvem, desafiant-lo, l’esdevenidor.
En la maduresa potser hem acumulat penes, decepcions i desil·lusions, i s’han trencat alguns somnis que havien d’haver perdurat.Un escriptor afirmava que “la pell de nen em va caure de cop“. A molts els passa. De cop i volta perden la innocència primitiva, alguna cosa els mata la infantesa. No els agradava o no podien mantenir aquesta mena de pell.Això de perdre la innocència del nen és perdre “la pell de nen”.
Però continuem lluitant per evitar angoixes i contradiccions. I en la reflexió sobre el passat, el present i l’esdevenidor hi veiem una gran unitat. En la vellesa el cos es comença a arronsar i a deteriorar. Queda poc futur i ja busquem el descans definitiu. Sentim la feblesa corporal i esperem de l’amistat vertadera les crosses que ens ajudin fins a la mort. La feixuguesa de la vida és acceptada amb realisme i tot és preparació per al final d’aquesta vida, sense nostàlgies exacerbades.
Aquelles èpoques tant llunyanes de les quals un recorda només coses boniques -la infantesa- són com un sedant aiguabarreig molt reconfortable. Unes coses ens porten a unes altres, encara que tot neixi i acabi en un mateix cor. Tot conflueix cap una sola finalitat: travessar aquesta vida amb una sola i única identitat. La de ser feliç. Oh!, quan érem feliços!
Sé que els records de la infantesa acostumen a ser els més purs, els més innocents, el més alegres i senzills…i aleshores sembla com si, al final de la vida, el fet de recordar el pretèrit ens oferís com una ocasió per mantenir-nos millors. Uns records per trobar-nos amb els propis orígens -convertir-nos en infants-, i per tant, contents de retornar als “melioribus annis” virgilians, als més bells anys.
